Hemos visto... Colesterol: el gran engaño

Recientemente, la segunda cadena de la televisión pública española ha emitido, en el marco de La Noche Temática, un documental producido en Francia que aborda la construcción de la hipótesis lipídica como factor de riesgo cardiovascular. 

A partir de los años 50 del S. XX, EEUU experimentó un aumento de casos de infarto agudo de miocardio. El pánico se apoderó de todo el país, ya que incluso el Presidente Eisenhower sufrió uno. Inicialmente, se apuntó a las grasas saturadas, que elevaban los niveles de colesterol en sangre, y por tanto sus depósitos a nivel de las arterias, como principal agente causal. Sin embargo, años más tarde, otros estudios sobre enfermedades cardiovasculares relativizarían esta cuestión.

El documental trata, entre otros aspectos, los intereses comerciales de las industrias (farmacéutica, tabaquera y alimentaria, en especial de la industria del azúcar), que, como se ha conocido a posteriori, estuvieron tras el patrocinio de muchas de aquellas publicaciones, subvencionando investigaciones para que el colesterol figurase como único responsable de dichas patologías, y eludiendo evidencias que señalaban otras causas importantes, como la diabetes, la obesidad y el tabaquismo. El vídeo aborda, asimismo, la poderosa forma en que los medios de comunicación presentaron el colesterol, un lípido indispensable para la vida, como un problema de salud pública. Ello generó unas necesidades secundarias, que podían ser solventadas mediante la compra de ciertos alimentos (bajos en grasas, aunque en muchos casos ricos en azúcares) y fármacos (como las estatinas, no exentas de efectos adversos, incluso sin receta). Se creó, por tanto, un mercado basado en la publicidad y venta de productos que respondían a una necesidad creada. 

La temática invita a reflexionar sobre cuestiones relativas a ética de la investigación y ética profesional, así como sobre cuestiones de plena actualidad, como las referidas a conflictos de interés. Además, su visionado ayuda a entender, en buena parte, la "fobia social" al colesterol que hoy día existe en los países occidentales y aparece cada día en nuestras consultas de Atención primaria.

Sobre com la medicina ha potenciat la racionalitat a expenses de l’humanisme. Un assaig de Iona Heath (anàlisi)

BMJ, 1 de novembre de 2016

Com sempre, un article impagable de la metgessa de família britànica Iona Heath, aquesta vegada sobre la relació entre l’humanisme i la ciència en la consulta. L’autora s’ha dedicat tota la vida a qüestions ètiques i filosòfiques sobre els principis i objectius de la medicina, especialment la medicina de família. En tota la seua obra s’inclou també la poesia com una eina indispensable per a entendre el malestar de les persones que acudeixen a les nostres consultes, posant èmfasi en descriure aquest malestar de forma narrativa i no de forma mecànica a base de dades biomèdiques [o a base de codis, menús preconfigurats i algoritmes “intel·ligents”, com seria el cas de les històries de la nostra Comunitat Valenciana]. Segons ella, les dades i les proves ens resulten necessàries, però no són suficients, ja que elles constitueixen l’alfabet, però ell a soles no ens permet estar segurs del llenguatge.

L’autora aborda la incertesa intrínseca que comporta descriure el patiment de les persones, en qualsevol de les sues modalitats. Defineix la consulta com un territori solcat d’esquerdes [“rifts” en anglès o “grietas” en castellà], una de les quals seria la que derivaria de la dificultat de traslladar a l’individu els resultats de la medicina basada en l’evidència, ja que aquesta només parla de probabilitats estadístiques en grups de població i no de prediccions en persones concretes.

Parla també de la diferència absoluta d’objectius entre la medicina preventiva i la curativa, de les diferents obligacions i promeses envers els pacients que comporta cadascuna d’elles, encara que avui en dia aquestes dues tasques del nostre quefer quotidià puguen estar completament barrejades i semblen tindre un valor equivalent.

Parla del fracàs de la medicina en els països rics, on les persones, de forma paradoxal, senten que tenen menys salut que els habitants dels països pobres.

Tracta també sobre els fonaments de les accions dels sistemes sanitaris, que són d’utilitarisme i d’igualitarisme, i les contraposa a les de l’atenció individual als pacients, que no són uns altres que els principis deontològics: fer el millor per al pacient sempre d’acord i en consonància amb les seues necessitats i valors.

Una altra de les esquerdes que Iona Heath aborda és la que hi ha entre els números i les paraules, que, segons ella, només es pot salvar precisament amb la paraula. En aquest sentit afirma: “Els números tenen la bellesa seductora i una aparent puresa que transmeten solidesa i certesa. Per contra, les paraules són infinitament més maleables, però poden comunicar molt més. Es poden fer servir xifres per a definir malalties, però això allunya el mapa del territori [allunya els pacients de comprendre on estan situats]”

Algunes frases memorables d’ella o utilitzades per ella en el text:

“La major part de la investigació feta amb els pacients ha sigut més matemàtica que clínica”

“Les paraules són essencials per a ajudar els pacients a entendre el que està succeint i què els pot ajudar”.

“Els clínics haurem de ser, simplement, experts en transmetre sentiment a les paraules que pronunciem”

Això sí, tot escrit en un anglès molt cult, farcit, com sempre, de referències literàries, que requereix una lectura atenta i meticulosa.

Entrada elaborada per: Ermengol Sempere (Mere)