Sobre els convenis amb farmaindústria i les maniobres del poder

Fa unes setmanes la premsa donava una notícia íntimament relacionada amb el nostre quefer professional, que ha passat prou desapercebuda: la renovació del Conveni de Col·laboració entre l’Administració General de l’Estat i Farmaindústria. Va haver una certa reacció política i sindical inicial i no se n’ha tornat a parlar, fins fa uns dies, arran de l’acceptació del conveni per part de la Generalitat Valenciana, a desgrat, com veurem. Em crida l’atenció igualment el silenci sobre la qüestió a les societats científiques. Adjunte l’enllaç per què el pogueu consultar. També adjunte el document signat, la lectura del qual resulta alliçonadora. http://www.eldiario.es/sociedad/Hacienda-comunidades-financiacion-farmaceutica-genericos_0_711129628.html?_ga=2.257578893.701346660.1512426013-193507710.1512426012

La lectura de la notícia suscita reflexió sobre diversos aspectes, i el lector atent convindrà en que l’ètic és, inevitablement, un punt de vista obligat.

Cap referència, que em conste, a la premsa nacional generalista, tret del diari que la publica i algun comentari en algun mitjà regional. Altres fets de l’actualitat (problemes territorials, etc...) com cortina de fum: una maniobra clàssica.

Es tracta d’un conveni entre indústria farmacèutica i administracions públiques en explícita defensa de la sostenibilitat de la despesa farmacèutica (la part implícita son els procediments per al propi sosteniment de la indústria). Segons l’acordat, si sobrepassem determinat límit prescrivint marques, Farmaindústria restituirà l’excés. I si és al contrari i les seues vendes en productes de marca no arriben a determinat nivell, l’estat es pot veure obligat a compensar a Farmaindústria, com ja reflectien els convenis d’anys anteriors. Compensació que, per a la nostra tranquil·litat, és d’aplicació opcional per part del govern i sempre seguint un procediment administratiu i parlamentari complexíssim i garantista. La indústria busca la protecció de l’estat per a la bona salut del seu negoci, al·ludint la seua transcendència social.

Encara que amb omissions clamoroses, allò signat té aparença innocent i cortès: la tenalla s’aplica a un altre nivell: el Govern es reserva la carta de denegar a les comunitats autònomes l’accés al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) si no signen el conveni.

La premsa que ha tret a la llum la informació ja avança un argument crític contra el conveni: s’ha procurat la primacia de les marques front als genèrics. L’argumentari clàssic de la indústria per preconitzar les marques es prou vaporós: possible confusió dels pacients, garantia d’eficàcia i seguretat de la marca front a la incògnita dels genèrics, etc. Però els genèrics son una realitat ben assentada. Es podrà seguir debatent contra ells de forma retòrica, però l’autèntic objectiu del marketing actual és un altre: les noves marques i els nous fàrmacs, encara protegits per patent. Sospite que la intenció real de la indústria és desviar la nostra prescripció, des dels fàrmacs amb posició consolidada a la terapèutica, i majoritàriament genèrics, cap a aquests nous productes, d’utilitat i seguretat almenys incertes, i amb un cost econòmic indubtablement major. D’açò no es diu ni una paraula al conveni: és un silenci a crits, l’omissió clamorosa de què parlava abans. El Govern ho sap, com sap també que, amb la seua política, menysprea tot el nostre esforç de molts anys per procurar una prescripció efectiva, eficient i prudent. Així, el conveni ignora el nostre criteri en l’elecció assenyada de fàrmacs. Se’n poden traure diverses conclusions: entre elles, que l’esforç que venim fent des de fa molts anys per una prescripció cada vegada més racional no pot cessar. Els principis bioètics son desafiats, especialment el de justícia (justícia distributiva en aquest cas, ja que de la nostra decisió dependrà que els recursos econòmics revertisquen en qui realment els necessiten, en lloc de desviar-se a altres butxaques, no precisament precàries), però també el de no maleficència, atenent criteris de seguretat clínica en la introducció de novetats terapèutiques.

Els darrers dies la premsa recull l’obligació en què s’ha vist la Generalitat Valenciana de firmar el conveni, situació que ha estat catalogada com un xantatge: el Govern valencià no es pot permetre el luxe de renunciar al FLA en les circumstàncies actuals de subfinançament autonòmic i ha hagut de cedir a la pressió soterrada del ministre d’Hisenda. Aquesta situació permet enllaçar amb altres reflexions, no estrictament professionals, però que no poden ser ignorades, encara que no siga el moment d’entrar en elles en profunditat. Les deixe apuntades.

Per una banda, el ministre d’Hisenda actual encarna la figura del governant convençut del seu poder, que es revestix de tota la legalitat que precisa per tal de justificar-se, que es reserva amples marges de discrecionalitat: discrecional és, en efecte, l’ús que la llei li permet fer del FLA, que passa a ser, a les seues mans, una eina eficaç i sense mecanismes de control, amb la qual pot afavorir els afins i doblegar la voluntat dels qui no ho son. I ho revestirà, si fa al cas, amb tot el cinisme de què és capaç, del qual ha donat proves sobrades en els seus ja llargs anys al front del ministeri, ignorant qualsevol veu crítica amb un desdeny infinit i insultant. És una figura maquiavèl·lica: el signe polític del partit al qual pertany resulta totalment intranscendent. La política és economia i poc més, i el ministre actual en dóna proves sobrades i contundents.

Per una altra banda, la indústria farmacèutica aconseguix del govern una situació de privilegi: si no factura en proporció a l’increment de l’IPC, ha de ser compensada. No pretenc descobrir ara la capacitat de les grans empreses per condicionar i pressionar els governs. Les grans empreses son vitals per al funcionament del país, argumenten amb gravetat, i de la necessitat de garantir els seus beneficis en fan una conseqüència lògica directa. Només un detall: A algú se li acudix que els petits empresaris i els treballadors autònoms, que suen la gota grossa cada dia per poder sobreviure, vagen a signar amb el govern un conveni que garantisca igualment la seua continuïtat i la seua rendibilitat? Creu algú encara que la llei de l’oferta i la demanda és el principi regulador predominant en les relacions econòmiques reals?

Invite a la reflexió a tots els companys que arriben a llegir aquest escrit, i també a les nostres societats científiques, que no poden ser alienes als tractes de la indústria amb el poder polític. És precís manifestar, pel mitjà que resulte més convenient, la nostra disconformitat amb aquesta forma de procedir. No oblidem que la nostra professió és essencialment política, i que cap decisió que prenem, per petita que siga, no està lliure de transcendència. Som nosaltres, els professionals, els qui ens podem oposar realment a aquests maneigs indecents, els qui podem capgirar la situació, tot reivindicant, amb la nostra actuació intel·ligent i amb criteri, una prestació digna dels serveis sanitaris, front a altres interessos més foscs.

Entrada elaborada per: Miquel Morera Llorca. Metge de Família. CS Algemesí.
Sueca, 16 de gener de 2018

Debate sobre el aborto. Colaboración de un compañero

He llegit l'entrada del blog que parla de l'avort (entrada del blog fecha 11/02/2014) i voldria aportar la meua visió personal.

El text tracta inicialment de situar el problema dins l'esquema de la deliberació i posteriorment passa a exposar les experiències viscudes per diferents companys residents i el contrapunt d'altres companys més veterans. Al final inserta enllaços a tres textos aportats per persones i institucions relevants amb opinió autoritzada sobre el tema. Entre ells, per a mi va ser molt enriquidora la lectura de l'article de Victòria Camps: si d'alguna cosa va especialment escàs el debat sobre l'avort és de l'honestedat ètica i del rigor filosòfic que atresora Victòria Camps. A partir dels tres textos i del cos de l'entrada principal al blog tracte de traçar les preguntes que crec que deurien canalitzar un debat que, contrariament al que algú d'il.lustre va afirmar poc abans d'aprovar-se la llei actualment en vigor (Bernat Soria, en aquell moment ministre de sanitat), no està superat. En realitat és un debat insuperable, si atenem a l'obstinació amb que uns i altres tanquen les possibles solucions i no accepten altra aproximació al tema més que com un camp de batalla, metàfora que al meu modest entendre cada vegada retrata més nítidament l'actitud de la nostra societat front als problemes en general, siguen o no trascendents.

És l'avort un tema de sentiments o de raó? De militància o de deliberació?

És l'ètica una disciplina filosòfica o un pretext per a la demonització?

Una ètica de mínims és un objectiu desitjable o un plantejament mediocre?

Una ètica d'excel.lència és un ideal noble o és escusa per al menyspreu olímpic vers aquell qui no la busca?

Les lleis han d'insertar les seues arrels a la realitat, amb les seues llums i ombres, contradiccions i racons obscurs, o només han de servir com bàlsam tranquilitzador de consciències malgrat que la realitat discòrrega en sentit contrari?

Victòria Camps proposa que, ja que no resulta viable l'acord en els principis, es tinguen en consideració les conseqüències com criteri principal per prendre decissions, és a dir, lleialtat a uns principis (ètica d'excel.lència) front a intent d'aconseguir acords per tal de minimitzar els danys (ètica de mínims), o el que és el mateix, militància front a deliberació. De tota manera, amb la llei actual, que s'ha salvat de la derogació gràcies a la reculada del govern, hi ha via lliure per que aquella dona que vulga avortar puga vindre al sistema sanitari i ho demane, fins i tot fredament, com remarcaven els testimonis relatats al blog, amb idees clares i decisions preses. Queda, per tant, poc espai per a la deliberació. Posats a parlar d'experiències personals, recorde que fa uns anys, quan va començar a ser freqüent atendre pacients procedents de països de l'est d'Europa, em cridava fortament l'atenció que entre elles no hi havia la més mínima recança front a l'opció d'avortar si feia al cas, contrariament a les tribulacions que manifestaven les dones de la nostra contrada. Més recentment, en una estada a la consulta de sexologia del meu departament de salut, aprofitant el M.E.F, de la meua resident, vaig observar la mateixa fredor en algunes pacients que demanaven la interrupció de la gestació, bé es cert que no totes.

Ara s'ha desistit de reformar la llei i el govern ha patit un allau d'improperis, de traïdor en l'alça. Deixant de banda els extremismes pels dos costats (tant la teatralitat grollera de Femen, no recolzada per cap argment ben construït ni contrastat, com les diatribes apocalíptiques barrejades amb nostalgia inquisitorial per part de determinats membres de la jerarquia catòlica), no es deuria desdenyar que moltes persones de bona fe, creients o no, se senten frustrades perquè, al seu entendre, la permissivitat de la llei amb l'avort contradiu a les clares tot discurs que s'arrogue la defensa de la vida humana i de la maternitat. I tampoc no es pot oblidar que potser molts, entre els quals m'incloc, veuran frustrat, una vegada més, el desig que les conductes socials es deriven d'un procediment racional seré, honest i obert a la revisió d'unes conclusions que molt probablement no puguen aspirar a ser més que provisionals. Faig referència a la qüestió de l'avort com cruïlla on confluixen diferents punts de vista, de diferents disciplines, en la interrelació de les quals és on cal buscar les respostes als interrogants que, insistisc, seguixen oberts. Son els que Azucena Couceiro sintetitza en un article magistral (si.easp.es/eticaysalud/sites/default/files/el_embrion_humano.pdf ): la biologia, que ha d'aportar llum sobre l'embrió, que és el sustrat físic objecte de tractament ètic; l'ontologia filosòfica, de la qual es poden esperar aportacions decissives sobre el concepte de persona; les diferents tradicions ètiques, la influència passada i present de les quals no es pot vorejar i, finalment, les lleis, que hauran de donar forma a la protecció jurídica que mereix un ens que pot ser subjecte de drets.

Si abans parlava de frustració és perquè observe molt llunyà un escenari on hi haja l'honestedat necessària per avantposar la veritat sobre els interesos, on la justícia vaja molt més enllà de la prescripció i execució d'un càstig i on el cinisme no impregne tots els replecs del discurs polític. La llei actual seguirà permetent la pràctica despenalitzada de l'avort. Possiblement es la menys dolenta de les possibilitats, atesa la dificultat per arribar a acords a un nivell més virtuós, més amunt d'un realisme tan implacable com poc estimulant. Però hi ha un camp on és necessari seguir treballant dur: la llei actual no només és sobre l'avort, sinò sobre la necessària educació afectiva i sexual que permeta, entre altres coses, reduir dràsticament el nombre d'avorts. La involució legal que finalment no s'ha produit no ha de fer oblidar que l'educació seguix en precari, per causes segurament nombroses i complexes, però que no poden seguir consentint-se.

Entrada elaborada per: Miquel Morera