Sobre els convenis amb farmaindústria i les maniobres del poder

Fa unes setmanes la premsa donava una notícia íntimament relacionada amb el nostre quefer professional, que ha passat prou desapercebuda: la renovació del Conveni de Col·laboració entre l’Administració General de l’Estat i Farmaindústria. Va haver una certa reacció política i sindical inicial i no se n’ha tornat a parlar, fins fa uns dies, arran de l’acceptació del conveni per part de la Generalitat Valenciana, a desgrat, com veurem. Em crida l’atenció igualment el silenci sobre la qüestió a les societats científiques. Adjunte l’enllaç per què el pogueu consultar. També adjunte el document signat, la lectura del qual resulta alliçonadora. http://www.eldiario.es/sociedad/Hacienda-comunidades-financiacion-farmaceutica-genericos_0_711129628.html?_ga=2.257578893.701346660.1512426013-193507710.1512426012

La lectura de la notícia suscita reflexió sobre diversos aspectes, i el lector atent convindrà en que l’ètic és, inevitablement, un punt de vista obligat.

Cap referència, que em conste, a la premsa nacional generalista, tret del diari que la publica i algun comentari en algun mitjà regional. Altres fets de l’actualitat (problemes territorials, etc...) com cortina de fum: una maniobra clàssica.

Es tracta d’un conveni entre indústria farmacèutica i administracions públiques en explícita defensa de la sostenibilitat de la despesa farmacèutica (la part implícita son els procediments per al propi sosteniment de la indústria). Segons l’acordat, si sobrepassem determinat límit prescrivint marques, Farmaindústria restituirà l’excés. I si és al contrari i les seues vendes en productes de marca no arriben a determinat nivell, l’estat es pot veure obligat a compensar a Farmaindústria, com ja reflectien els convenis d’anys anteriors. Compensació que, per a la nostra tranquil·litat, és d’aplicació opcional per part del govern i sempre seguint un procediment administratiu i parlamentari complexíssim i garantista. La indústria busca la protecció de l’estat per a la bona salut del seu negoci, al·ludint la seua transcendència social.

Encara que amb omissions clamoroses, allò signat té aparença innocent i cortès: la tenalla s’aplica a un altre nivell: el Govern es reserva la carta de denegar a les comunitats autònomes l’accés al FLA (Fons de Liquiditat Autonòmica) si no signen el conveni.

La premsa que ha tret a la llum la informació ja avança un argument crític contra el conveni: s’ha procurat la primacia de les marques front als genèrics. L’argumentari clàssic de la indústria per preconitzar les marques es prou vaporós: possible confusió dels pacients, garantia d’eficàcia i seguretat de la marca front a la incògnita dels genèrics, etc. Però els genèrics son una realitat ben assentada. Es podrà seguir debatent contra ells de forma retòrica, però l’autèntic objectiu del marketing actual és un altre: les noves marques i els nous fàrmacs, encara protegits per patent. Sospite que la intenció real de la indústria és desviar la nostra prescripció, des dels fàrmacs amb posició consolidada a la terapèutica, i majoritàriament genèrics, cap a aquests nous productes, d’utilitat i seguretat almenys incertes, i amb un cost econòmic indubtablement major. D’açò no es diu ni una paraula al conveni: és un silenci a crits, l’omissió clamorosa de què parlava abans. El Govern ho sap, com sap també que, amb la seua política, menysprea tot el nostre esforç de molts anys per procurar una prescripció efectiva, eficient i prudent. Així, el conveni ignora el nostre criteri en l’elecció assenyada de fàrmacs. Se’n poden traure diverses conclusions: entre elles, que l’esforç que venim fent des de fa molts anys per una prescripció cada vegada més racional no pot cessar. Els principis bioètics son desafiats, especialment el de justícia (justícia distributiva en aquest cas, ja que de la nostra decisió dependrà que els recursos econòmics revertisquen en qui realment els necessiten, en lloc de desviar-se a altres butxaques, no precisament precàries), però també el de no maleficència, atenent criteris de seguretat clínica en la introducció de novetats terapèutiques.

Els darrers dies la premsa recull l’obligació en què s’ha vist la Generalitat Valenciana de firmar el conveni, situació que ha estat catalogada com un xantatge: el Govern valencià no es pot permetre el luxe de renunciar al FLA en les circumstàncies actuals de subfinançament autonòmic i ha hagut de cedir a la pressió soterrada del ministre d’Hisenda. Aquesta situació permet enllaçar amb altres reflexions, no estrictament professionals, però que no poden ser ignorades, encara que no siga el moment d’entrar en elles en profunditat. Les deixe apuntades.

Per una banda, el ministre d’Hisenda actual encarna la figura del governant convençut del seu poder, que es revestix de tota la legalitat que precisa per tal de justificar-se, que es reserva amples marges de discrecionalitat: discrecional és, en efecte, l’ús que la llei li permet fer del FLA, que passa a ser, a les seues mans, una eina eficaç i sense mecanismes de control, amb la qual pot afavorir els afins i doblegar la voluntat dels qui no ho son. I ho revestirà, si fa al cas, amb tot el cinisme de què és capaç, del qual ha donat proves sobrades en els seus ja llargs anys al front del ministeri, ignorant qualsevol veu crítica amb un desdeny infinit i insultant. És una figura maquiavèl·lica: el signe polític del partit al qual pertany resulta totalment intranscendent. La política és economia i poc més, i el ministre actual en dóna proves sobrades i contundents.

Per una altra banda, la indústria farmacèutica aconseguix del govern una situació de privilegi: si no factura en proporció a l’increment de l’IPC, ha de ser compensada. No pretenc descobrir ara la capacitat de les grans empreses per condicionar i pressionar els governs. Les grans empreses son vitals per al funcionament del país, argumenten amb gravetat, i de la necessitat de garantir els seus beneficis en fan una conseqüència lògica directa. Només un detall: A algú se li acudix que els petits empresaris i els treballadors autònoms, que suen la gota grossa cada dia per poder sobreviure, vagen a signar amb el govern un conveni que garantisca igualment la seua continuïtat i la seua rendibilitat? Creu algú encara que la llei de l’oferta i la demanda és el principi regulador predominant en les relacions econòmiques reals?

Invite a la reflexió a tots els companys que arriben a llegir aquest escrit, i també a les nostres societats científiques, que no poden ser alienes als tractes de la indústria amb el poder polític. És precís manifestar, pel mitjà que resulte més convenient, la nostra disconformitat amb aquesta forma de procedir. No oblidem que la nostra professió és essencialment política, i que cap decisió que prenem, per petita que siga, no està lliure de transcendència. Som nosaltres, els professionals, els qui ens podem oposar realment a aquests maneigs indecents, els qui podem capgirar la situació, tot reivindicant, amb la nostra actuació intel·ligent i amb criteri, una prestació digna dels serveis sanitaris, front a altres interessos més foscs.

Entrada elaborada per: Miquel Morera Llorca. Metge de Família. CS Algemesí.
Sueca, 16 de gener de 2018

Indústria farmacèutica, professionals i salut pública

L’Assemblea del Consell d’Europa va aprovar el 29 de setembre de 2015 una declaració dirigida als governs dels Estats membres, en la qual va proposar mesures per lluitar contra l’opacitat en les relacions entre la indústria farmacèutica, els sistemes de salut i els professionals. Es tracta d’una resolució sense poder executiu, però amb alt valor polític i moral, en tant en quant va ser aprovada per representants escollits als 47 estats integrants del Consell, Organització referent en qüestions de drets humans i desenvolupament democràtic.

El text comença destacant les aportacions de la indústria farmacèutica al coneixement científic al llarg del S. XX, i la seua importància com a sector econòmic, però continua expressant preocupacions pels efectes negatius de la interacció entre aquest sector i el sector sanitari. Es fa referència, entre altres qüestions, a la manca de transparència en les investigacions, a les patents abusives i a les dificultats en l’accés a fàrmacs, als assaigs clínics redundants (els que donen lloc a les conegudes com me too drugs), a la promoció de la malaltia (disease mongering)...

En aquest sentit, entre altres mesures concretes, s’insta a incorporar als plans d’estudi dels professionals sanitaris la conscienciació sobre aquestes matèries, a publicar obligatòriament tot finançament proporcionat per la seua part a professionals sanitaris i institucions... La resolució demana introduir criteris més estrictes per a l’autorització de nous fàrmacs i fomentar investigacions orientades a necessitats de salut no cobertes, com les malalties rares. A més a més, insta als Estats a prohibir qualsevol acord que tinga com a objectiu retardar la comercialització de genèrics, sol·licitant a l’OMS alternatives a l’actual model de patents.

Cal tindre present que els interessos de les empreses farmacèutiques, no són necessàriament els dels pacients. La indústria exerceix influències a molts nivells (producció de coneixement, promoció i formació, òrgans reguladors...), però els sistemes sanitaris públics i els seus professionals, com a garants de la salut de la ciutadania, han de ser independents a l’hora d’adoptar decisions, prioritzar i implementar estratègies per atendre les necessitats sanitàries de la població.

- Council of Europe Parliamentary Assembly. Public health and the interests of the pharmaceutical industry: how to guarantee the primacy of public health interests? http://assembly.coe.int/nw/xml/XRef/Xref-XML2HTML-en.asp?fileid=22154&lang=en

- Fundació Institut Català de Farmacologia. Butlletí Groc 2015; 28: 15-18. http://www.icf.uab.es/es/pdf/informacio/bg/bg284.15e.pdf

La Asamblea del Consejo de Europa aprobó el 29 de septiembre de 2015 una declaración dirigida a los gobiernos de los Estados miembros, en la cual propuso medidas para luchar contra la opacidad en las relaciones entre la industria farmacéutica, los sistemas de salud y los profesionales. Se trata de una resolución sin poder ejecutivo, pero con alto valor político y moral, en tanto en cuanto fue aprobada por representantes elegidos en los 47 estados integrantes del Consejo, organización referente en cuestiones de derechos humanos y desarrollo democrático.